Flor de sofre

El paisatge de l’Illa necessita alguna cosa més que protecció

|

Valorar:

És indubtable que, tant pels menorquins com pels turistes, el nostre paisatge és d’un gran valor. Per açò, les administracions públiques han creat normatives per protegir-lo. I no negaré pas que no estigui bé legislar, ara bé de ben poc serveixen les limitacions si la societat no les acompanya o, millor dit, assumeix els mateixos esperits implícits en les normes. Perquè el paisatge que hem heretat els menorquins el devem a l’experiència, a la vida, sedimentada durant segles i no és un fòssil caigut del cel, és a la mateixa vida d’avui a qui apel·la.

El paisatge menorquí, característica del qual és principalment la seva parcel·lació amb parets seques, és fruit d’un llarg procés històric d’aprofitament dels recursos agropecuaris per part de generacions i generacions de pagesos. La raó de ser de les parets és un sistema d’explotació amb guarets que, minimitzant el màxim les despeses en energies humanes, proporcionés el màxim rendiment en profit del sector ramader, sent el sector cerealístic, com va assenyalar el malaguanyat botànic Pere Montserrat, simbiòticament el seu subordinat.

Aquest sistema és fruit de les primeres experiències dels pagesos catalans que van poblar l’Illa tot just després de la conquesta de l’illa el 1287, el qual es dona com a òptim en el segle XIV i es va bastint a poc a poc, mentre coexisteix amb un sistema comunal dels recursos, el qual no tindrà el seu ocàs definitiu fins el segle XVIII. És també durant el segle de les dominacions britàniques, i per la pressió de la demanda, que el policultiu, en forma d’arbres fruiters i horts, que sempre hi va ser present, es va intensificar en les terres més idònies.

En la primera meitat del XX aquest sistema arriba a la seva maduresa i, com si d’un jardí japonès es tractés, ben pocs pams de terra de l’Illa hi havia que no fossin tractats d’una manera o una altra. Fins i tot l’illa d’en Colom es cultivava i tenia pagès.

La revolució agrícola amb l’especialització del ramat boví per llet i la importació de pinsos forans van fer decaure la sembra del cereal i en conseqüència el sistema d’explotació en sementers, fent anecdòtiques les parets. Lamentablement des de la dècada de 1970 hem vist com en el camp s’anaven eliminant quilòmetres de parets seques que van costar segles d’esforç en aixecar.

El camp menorquí ha fet molts esforços per seguir la competitiva carrera de la revolució agrícola, pagant preus ambientals alts (abandonament i malbaratament de molts llocs, que abans, encara que poc, alguna cosa donaven; mentre altres passaven a ser contaminadors per nitrats) sense poder seguir la cursa. Ara l’agricultura industrial globalitzada cada vegada més fa evident que, a més de liquidadora de moltes cultures pageses, és inviable en illes com la nostra. Ho corrobora que no han parat de tancar llocs en els darrers anys.

En conseqüència, donat que ni és viable seguir la carrera de les explotacions capitalistes ni tampoc mantenir un camp fossilitzat, ¿per què no recuperar les nostres arrels, tot estudiant i aprofitant les varietats botàniques i animals que s’han adaptat a Menorca, per oferir-los com a productes de qualitat? Econòmicament parlant l’Illa poc farà si no és en termes de qualitat que juga. A l’engròs ho té perdut.

Les administracions públiques per aquest motiu, el millor que poden fer és a més de protegir, donar suport a les noves iniciatives encaminades a, tot recollint els bagatges i experiències menorquines, a tornar a donar valor els productes de la nostra terra. També la feina d’investigació sobre els recursos naturals illencs i la seva posada en valor, l’hauria d’esperonar, o fer directament, l’Administració. Tenim prou biòlegs i veterinaris per poder-ho fer de manera factible. La qüestió és obrir finestres a emprenedors i donar nous nínxols de feina.