De què anam?

Quan torni la normalitat

|

Valorar:

Han succeït tantes coses aquests darrers anys que potser ja ningú no se’n recorda d’aquells «brots verds» que els governants del país anunciaven tot just abans d’entrar en el revolt més negre de la «passada» crisi econòmica.

Idò bé, la meva sensació és que vivim una situació semblant. En mig de dubtes, errors i llegendes urbanes, l’epidèmia torna a anar de baixa i les vacunes ja han arribat a una petita part de la població. I no hi ha dubte que açò són bones notícies.

Però també n’hi ha d’altres. I la principal és que la covid-19 ja no ens abandonarà i haurem d’estar sempre a l’aguait en previsió de noves incursions periòdiques. Al manco fins que no es disposi de la medicació adequada per curar-la.

ELS EXPERTS NO amaguen tampoc que darrere d’aquest virus en poden venir d’altres d’iguals o pitjors. I que, amb la interconnexió que hi ha avui entre cada racó de món, es podrien escampar com ho ha fet la covid-19, a la velocitat dels viatges aeris, inclosos els low cost, si és que n’hi torna a haver.

I açò darrer també afecta la situació actual. Viurem amb l’ai al cor mentre no estigui vacunada la major part de la població mundial. I és evident que tres quartes parts del món no té ni doblers ni logística per fer-ho efectiu. Un nou argument per als racistes, idò.

Així és que, d’entrada, la normalitat que les autoritats ens anuncien per a d’aquí a quatre dies és molt qüestionable, per bona voluntat que hi posin quan ho diven. Ara que, també és cert que a la vegada ens alerten dels perills de voler córrer massa, que és allò que tanta gent reclama: «passar s’arada davant es bous».

Les alegries de la campanya de Nadal es van saldar amb milers de morts i ara el perill és que les alegries de Pasqua es tornin a saldar amb el mateix resultat. Per més que no agradi sentir açò a tots aquells que, per poder fer feina, necessiten que hi hagi moviment i que tot estigui obert «com abans».

La part més dramàtica de l’etapa que vivim és la mort i el patiment que ha provocat a tantes persones. Però també, que aquesta societat de tant de consum i de tant de benestar com ens volen fer creure que tenim, quan van mal dades, és incapaç de protegir els treballadors i els petits empresaris. En aquest camp, el comportament dels grans poders econòmics i del govern ha estat miserable.

En certa manera, el moment recorda aquell viatge del Titànic, que havia de revolucionar les comunicacions marítimes i anunciar un nou segle de prosperitat. La més pacífica força de la naturalesa, un bloc de gel perdut enmig de la mar, va acabar amb l’aventura.

PERÒ LA PANDÈMIA també ens ha aportat l’espectacle que sempre hem donat els humans al llarg de la història. Al costat de la bona gent, a tothora disposada a sacrificar-se pels altres o, al manco, a aguantar resignada les restriccions, també han aparegut «els altres»:

Els aprofitats, que venen productes sanitaris falsos. Els espavilats, que passen davant de la coa per vacunar-se primer. Els negacionistes, que amb les seves beneiteries posen en perill la salut de tothom. O els ben ases, que xalen transgredint les restriccions sanitàries.

Com voleu que torni «la normalitat» després d’aquesta experiència? La normalitat no ha existit mai, si no és que amb aquest nom volem designar la situació particular de cada moment. I la situació que vindrà darrere serà canviant com ho han estat totes fins ara, a part de la bufetada econòmica que ens espera.

Podria ser que vagi millor, perquè el món s’ha encarat -o s’ha fotut de morros- contra les seves pròpies limitacions. I l’experiència diu que s’haurien de revisar moltes coses que fins ara formaven part de la «normalitat», començant per la desconsideració amb què tractàvem el planeta.

POTSER ÉS L’HORA de revisar els nostres hàbits «normals», que no fa ni trenta anys que tenim. Des del consum d’aigua fins al turisme de masses. Des de l’abús dels plàstics fins als aliments de producció industrial. Però tampoc no és cosa de refiar-se’n gaire, perquè l’experiència diu que els humans només reaccionam quan ja és tard.

Ara bé, no passem pena, perquè també tenim demostrada la nostra capacitat d’adaptar-nos a qualsevol cosa. Diven que només ens superen les rates.