De rebot

La diada ‘balear’ o com fer estimar allò que no és gaire conegut

|

Valorar:

La llei 9/1984, de 30 d’octubre, de declaració del 1r de març com a dia de les Illes Balears, que s’havia elaborat a la Comissió d’Assumptes Institucionals en règim de ponència i que es va aprovar per unanimitat al Parlament, manifestava que, entre altres objectius de l’autogovern, hi havia el d’«impulsar el sorgiment d’una consciència comuna dels pobles de les Illes Balears que respecti el fet diferencial de cada illa» i, en aquest sentit, «la celebració popular del fet comunitari de les Illes Balears i també la personalitat històrica de cada un dels pobles insulars no és un fet anecdòtic, sinó un dels mitjans més eficaços per tal de contribuir a arrelar profundament la idea, que és compatible i desitjable, d’un futur comú amb el fet diferencial de cada una de les Illes».

La institucionalització de la data de l’1 de març respon al fet que aquell dia de 1983 el BOE va publicar l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, penúltim en la llista de les 17 «comunitats», sorgit per pactes polítics aliens al referèndum dels ciutadans i producte de la ‘reconversió’ autonòmica, posterior al cop d’estat del 23-F de 1981 i a la Lohapa. A l’exposició de motius de la llei es diu que amb la Diada aquesta «pretén la participació popular per tot arreu de les Illes» i que «aspira a fer realitat allò que disposa l’article 9 de l’Estatut, segons el qual les institucions d’autogovern «inspiraran la funció de poder públic en el sentit de consolidar i desenvolupar les característiques de nacionalitat comunes dels pobles de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, així com les peculiaritats de cadascuna d’elles, com a vincle de solidaritat entre totes les Illes».

Idò bé, què hem pogut constatar més enllà de les paraules? Que les aspiracions i desitjos no són prou per aconseguir que el poble que arrela a cada illa experimenti un sentiment de comunitat global, que es manifesti en una autèntica Diada festiva. Els beneficis de l’autogovern són indiscutibles si se comparen amb la situació de centralisme, provincianisme i absència total de democràcia d’on veníem. Tanmateix, l’esquifida capacitat d’autogovern que se’ns ha concedit des del poder central no fa més que constatar l’enorme distància existent entre les expectatives suscitades en els moments inicials de la democràcia (aquesta sí, conquerida amb anys de lluita) i la realitat present. Poca cosa hi ha, doncs, a celebrar ara com ara.

Ha sorgit una consciència comuna? Crec que no. Si per consciència entenem la «facultat de sentir-se existent», on és el sentiment del que tenim en comú eivissencs i menorquins, formenterers i mallorquins i que ens doti d’existència col·lectiva? Continuam massa d’esquena uns i altres, si no és perquè tenim ara més funcions que hem de resoldre passant per Palma. Però si consciència és «un estat de la ment que permet prendre decisions de manera racional, percebre la realitat i tenir noció del propi jo», com diu la psicologia, encara en som més lluny a la vista del que podem observar aquí i ara, cada dia.

D’altra banda, convindrem, si més no, que res no s’estima, i encara menys se celebra festivament, si abans no se coneix. Es pot dir –ho deman- que el gruix de la ciutadania d’aquestes Illes sap prou quina és la nostra història, més enllà del relat imposat per anys i panys d’adoctrinament i colonització mental? Tenim una societat molt poc cohesionada, desballestada, aliena als valors patrimonials materials i immaterials -que tots fan identitat-, tan malmesos... No hi pot haver ni tan sols ‘commemoració’ si no es té senzillament ‘memòria’. Trenta-vuit anys d’«autonomia» i no es veuen avanços en els índexs de valoració o estima de les nostres institucions d’autogovern. I, per poc realistes que siguem, el panorama és desolador; pel que fa al creixement de les desigualtats, ara ja és molt i despús-demà més.

Contrastem també la buidor de la Diada «oficial» interinsular amb el major arrelament de les diades insulars, que, aquestes sí, arrelen en la nostra història. El fet festiu entorn d’una efemèride (per exemple Sant Antoni a Menorca coincidint el 17 de gener amb la conquesta d’Alfons II) no va ser cap problema: el Consell insular, senzillament, la va reconèixer en el plenari de desembre de 1981, i açò que eren temps preautonòmics. No se la va inventar.

Clar que s’ha de tractar d’explicar el sentit que donam a una diada més enllà de la jornada no feinera, i és probable que, pel coneixement d’aquest sentit, se’ns desperti l’afany crític i pensem per compte propi. Hi ha res de la gestió «balear» de què ens puguem sentir ciutadanament força orgullosos? Què sabem dels reptes que com a societat tenim i quines mesures es proposen per solucionar-los? Què és açò del REB, i el greuge fiscal? Quina vitalitat té el català, llengua pròpia dels pobles insulars, quin ús en feim? Què van ser, per exemple, les Germanies i com interpretar-les en clau d’actualitat...? Etcètera.

A l’hora de popularitzar una diada, convindria que les institucions oficials deixassin molt marge d’iniciativa al teixit associatiu de cada illa. Només caldria «afavorir» la imaginació creativa, dialogar-hi i, al capdavall, avaluar-ne, certament, els resultats per anar millorant.

Tinguem clar que sense autèntic poder per gestionar els nostres propis recursos i sense autèntica capacitat de decidir què ens cal fer i on, com i quan hem de ser solidaris, les generacions actuals i les que han de venir no tenim motiu de gaire ufana.

Potser el dia 1 de març no era una data prou significativa; però, n’hi havia alguna alyta que servís per a tota la Comunitat? Un sentiment de país no s’improvisa; a l’arxipèlag, l’immediat de referència és l’illa i la comunicació entre elles per ara és als núvols. L’Alcover-Moll defineix com Diada, un dia assenyalat, sia de festa, sia d’un altre esdeveniment memorable. De moment, l’1 de març de les Balears, com a dia assenyalat, té ben poc de memorable, si no és que analitzem la nostra ‘identitat’ críticament.