De més verdes en maduren

Vint-i-quatre hores de la vida d'un confinat

|

Valorar:

Ja fa dies que na Montse, la meva dona, i jo no sortim de l'apartament barceloní on, juntament amb el pis de Maó, transcorre la nostra existència terrenal. A la ciutat d'en Porcioles i en Floquet de Neu hi viuen els nostres fills, en companyia dels seus, els nostres néts. Disposar d'habitatge a la ciutat comtal permet que els vegem amb molta freqüencia. Darrerament, però, la pandèmia mos manté separats. La vida és imprevisible. Mai m'hauria pensat que jo, que no he estat monàrquic ni mig segon de la meva infància, joventut, maduresa i vellesa, podria estar exposat a caure en mans del virus de la corona.

Com acab d'escriure, fora d'un parell de vegades, en què vam comprar aliments en un supermercat, na Montse i jo no hem sortit darrerament de ca nostra. Hi vivim confinats, igual que tanta gent. Sé que bona part de la meva família menorquina també es passen el dia engabiats. Diàriament m'hi mantenc en contacte telefònic, parlam de com van les coses per Menorca i Catalunya i intercanviam vídeos humorístics.

No fa gaire vaig dir a un amic, també confinat, que el món era ple d'ases, com hem vist confirmat recentment, i que tal cosa hauria de ser un axioma. Així mos estalviaríem d'haver de perdre temps demostrant aquesta evidència. Seguint fent ús del llenguatge dels matemàtics, podríem dividir el conjunt dels ases en el subconjunt dels ases amb lletra i el dels ases sense lletra. Són aquests darrers els més perillosos? Bé, no entrem ara en profunditats. Dir només que molts d'ells afirmen, entre altres animalades, que la cultura -llegiu 'humanitats'- no serveix de gaire cosa. Forçats, però, com esteim a viure reclosos, no són, en aquests moments, la literatura, el cinema, la música i altres amenitats culturals armes ben eficaces contra l'avorriment?

Supòs que quan sortirà imprès aquest meu article bona part dels seus lectors encara seguiran tancats a ca seva. Explicar què faig jo durant el dia tal vegada podrà contribuir a fer més suportable a algun d'ells aquesta inesperada i peculiar manera d'anar passant la vida. Avui he escoltat algunes peces musicals (cançons italianes de Mina i Andrea Bocelli, el quintet per a corda i clarinet de Brahms, etc.). A la nit, per la televisió fan una pel·lícula interessant, que na Montse i jo no mos perdrem. I perquè el cos no se mos estovi, feim diàriament exercici físic. La meva dona segueix les classes de gimnàstica que li arriben per internet, i ella i jo, junts, no param -Quien mueve las piernas, mueve el corazón-, de pujar i davallar escales, com si fóssim idiotes. Els diversos trams de la de ca nostra, del vestíbul a l'àtic, sumen 105 escalons, que enfilam una quinzena de vegades al dia, repartides en tres o quatre moments del matí o la tarda.


Allò que m'entreté més temps, però, és la lectura i l'intent de millorar el meu coneixement de l'italià i de l'anglès, idioma aquest que se'm resisteix de mala manera, amb ingratitud, si tenim presents les hores, hores i hores que li he dedicat. A més d'esforçar-me per assegurar i ampliar el meu vocabulari d'aquestes dues llengües, escolt, gràcies als àudiollibres, per via d'internet, narracions d'autors famosos de la literatura universal. Entre les d'avui destacaria, traduïda a l'italià, la història d'un amor impossible, que ja he llegit, impresa, en altres ocasions, “La dama del canet”, una de les obres mestres de la narrativa russa, preciosa mostra de la gran sensibilitat que caracteritza el seu autor, Anton Txèkhov. També he escoltat atentament, però amb gran dificultat per a entendre'l tal com Déu mana, un fragment llarg d'una traducció anglesa d”El petit príncep”, d'Antoine de Saint-Exupéry, esplèndidament llegida per l'actor i director cinematogràfic Kenneth Branagh.

I com que ja és hora d'anar a dormir, fins demà, pacients lectors. Bona nit, diari MENORCA.

------------

M'acab de despertar. No hi falta gaire perquè siguin les set del matí. M'aixec i em prenc un cafè amb llet i les habituals dues píndoles que m'ajuden a evitar que la hipertensió arterial m'enviï al cel abans que el coronavirus. D'aquí una estona, per internet, pegaré una ullada al “Menorca Info” i als diaris “Ara” i “La Vanguardia”. I com que ja s'han acabat les vint-i-quatre hores del títol d'aquest article, desig als qui l'heu llegit fins aquí -i dentro de lo que cabe, tal com diuen per la Ibèria profunda- un bon dia.